La Violetera
Com a cantant va tenir gran èxit en la seva carrera, sobretot en tornar a posar de moda el cuplet amb la seva forma de cantar, de manera que els seus àlbums es van publicar en diversos països europeus i americans, des de Rússia fins a Brasil, i va arribar a cantar en grec. Les enormes vendes de discos van influir, sens dubte, en què Sara Montiel es mantingués fidel al gènere de cinema musical durant els seus últims quinze anys de carrera com a actriu. L'èxit del seu primer àlbum, L'últim cuplé, va agafar desprevinguts a tots. Sara havia signat amb la companyia Columbia la publicació de la banda sonora, acordant com a pagament un percentatge de les vendes (regalies). Això es va decidir donant per fet que el disc tindria discreta acollida; però va acabar sent un supervendes, de manera que la cantant va percebre una fortuna.
Trencant amb la tradició de veus atipladas imposada per Raquel Meller i altres intèrprets del gènere, Sara cantava amb una tessitura més greu, similar a la d'alt. La seva veu no era poderosa, però sí ben entonada, vellutada i molt suggerent, d'una acusada personalitat que la feia reconeixible instantàniament. Dels temes interpretats en L'últim cuplé es va destacar “Fumando espero”, amb el qual Sara Montiel va acabar identificant ja que, des de l'adolescència, practicava el tabaquisme, avui un hàbit mal vist, però que es considerava en aquells dies com elegant. Entre les seves interpretacions més recordades també s'expliquen: “El reliquiari”, “La Violetera”, “Lágrimas negras”, “Bésame molt”, “Perfídia”, “València”, “Tatuatge”, “Ulls verds”, “El putxinel·li”… Moltes d'aquestes cançons eren clàssics de dècades enrere que ella actualitzava amb la seva inconfusible veu i amb una sensualitat inusual a Espanya.
Sara Montiel – Bésame Molt
Com la seva última pel·lícula, Cinc coixins per a una nit (1974), no va aconseguir l'èxit de les anteriors, Sara va deixar el cinema i es va bolcar en donar espectacles en teatres, un lloc ja habitual entre artistes estrangeres com Marlene Dietrich, Judy Garland i Eartha Kitt. Donya Sara de la Mancha, Saritísima o Saritízate són exemples dels molts espectacles teatrals que va presentar amb èxit. En ocasions va col·laborar amb altres figures veteranes com Josephine Baker, Olga Guillot i Celia Gámez.
«Saritísima» es va mantenir activa en el món musical fins als seus últims dies. Al seu repertori clàssic va sumar a la dècada 1970 temes més audaços, com “M'agrades quan calles” (adaptació d'un poema de Pablo Neruda) i la sensual cançó “Toca'm”. Els seus àlbums Puríssim Sara (1988) i A flor de pell (1991) van reunir composicions fetes expressament per a ella com “Trist Bolero” de Joaquín Sabina, “Sí, què carai!” de José María Cano, la moguda cançó pop “Atreveix-te una altra vegada” de Carlos Berlanga y Nacho Canut, “Fúmame, fúmame” composta en equip per Sabina, Antonio Carmona i Javier Gurruchaga (qui la va gravar a duo amb Sara), i el tango “Mascle” d'Óscar Gómez. Posteriorment la veterana estrella va fer incursions menys encertades en la música de ritmes més joves (va arribar a fer rap), tan bé 2009 tornar a triomfar: als 81 anys d'edat va gravar amb el duo Fangoria la reeixida cançó “Absolutament” i el seu corresponent videoclip.